Homenatge al tiet Màrius!

Avui hem tornat a visitar el tiet Màrius a l'Hospital d'Igualada. El cos el té malalt, per l'edat i per aquells avatars fisiològics que fan que algun dia haguem de deixar aquell que ha sigut el nostre acompanyant físic durant tants anys. Però, sobretot en l'oncle Màrius, l'essència, l'ànima, perdura enmig d'una personalitat i una bonhomia que l'han fet fins i tot més únic del que solem ser els humans. Per l'atzar, aquests dies, comença a saber-se que a la Guerra Civil es va jugar la vida amagant a la casa pairal, a cal Peret de Castellolí, entre altres peces valuoses, el santcrist d'ivori de l'alta major de Montserrat, que no fa gaire ha sigut notícia en conèixer-se'n la probable autoria de Miquel Àngel.

Des d'aquí, li volem retre l'homenatge de la família. ¡Gràcies pel munt de converses, consells, acudits i tantes hores de fantasia i felicitat!

Martí, Alba, Menu i Jordi


Article publicat el divendres 16 de juny de 2006 al Diari d'Igualada ANOIA - Regió 7

L'altra vida del santcrist de Miquel Àngel

El santcrist d'ivori de Montserrat que un historiador atribueix a Miquel Àngel va estar amagat en un sac de carbó a Castellolí. Durant la Guerra Civil, la família d'en Màrius Costa Prat, que aleshores era un jove aprenent de pastisser, va amagar aquest i d'altres tresors del monestir i els va salvar d' una desaparició segura. Màrius treballa d'aprenent de pastisser al monestir carrega el portapaquets de la bicicleta amb un farcell on s'hi amaga un autèntic tresor: una caixa llarga amb el santcrist d'ivori, una arqueta de plata i un llibre. L'únic monjo que queda al monestir en esclatar la Guerra Civil espanyola, el germà porter Carles Areso, li ha demanat que amagui aquests objectes sagrats a casa seva, a Castellolí. Aquí romandran aquests i altres tresors de Montserrat durant la guerra, ben amagats en sacs de carbonissa, fins que passat el perill tornin al monestir.

Aquell jove de divuit anys era en Màrius Costa, que avui, als seus 88 anys, encara recorda aquell episodi de la seva vida. Tot i que en Màrius té la salut molt delicada, sí que va escoltar la notícia de la suposada paternitat del Crist montserratí i va exclamar de seguida: «si aquest és el Crist que jo vaig guardar!». Segons m' explica la seva filla, la Montserrat Costa, «en saber la notícia va recordar-se perfectament de com era aquest santcrist, amb la boca una mica oberta».

Diversos llibres sobre la Guerra Civil es van fer ressò d'aquest episodi crucial de la història del monestir de Montserrat. No va ser fins fa un parell d'anys, però, que el cronista Pere Guixà, també de Castellolí, va adonar-se que el Mario a què feien referència alguns autors era el seu veí, en Màrius Costa. Així, el llibre Comissari de la Generalitat a Montserrat (1936-1939), de Carles Gherard, recull el següent: «el confiter Josep Sellarès amagà a Sant Salvador de Guardiola els segells de Montserrat, i un tal Mario, a prop d'Igualada, ens en guarda els cristos de marfil, miniatures, etc.» Un altre llibre que també feia referència a aquest episodi va ser De la guerra i de l'exili, de Josep Massot i Muntaner. La recerca de Pere Guixà el va portar a lligar caps i a descobrir que en Màrius Costa havia tingut un paper clau en aquest episodi. Gràcies a la valentia d'aquell jove pastisser, el santcrist que avui s' ha fet famós arreu es va poder salvar. Aquesta figura presideix l'altar major de la basílica de Montserrat des de l'any 1920, en què un abat el va adquirir a Roma.


Article publicat el 19 de novembre de 2004 al Diari d'Igualada ANOIA - Regió 7

L’home que va salvar el tresor de Montserrat

A en Màrius Costa l'esclat de la Guerra Civil el va enxampar amb 18 anys a Montserrat, d'aprenent de pastisser. Avui, aquest veí de Castellolí, amb 87 anys, obre les portes al passat per compartir els seus records i vivències amb Diari d'Igualada. Una de les més importants, la de salvar diverses peces del monestir.

En Màrius les ha vist de tots colors. I ho recorda tot amb una prodigiosa exactitud. Potser, com a tants d' altres que van patir la Guerra Civil, el dolor li va gravar per sempre els records a la memòria. Després de tants anys, ha tornat a girar els ulls cap al passat per recordar el que va veure i viure al monestir de Montserrat.

Eren els inicis del cop d' estat del 1936, quan es va despertar un fervor antireligiós que va culminar amb la crema d' esglésies i la persecució de capellans. Un dels llocs més protegits va ser el monestir de Montserrat, on la Generalitat va enviar el comissari Carles Gerhard amb la missió d' evacuar els monjos i protegir el lloc sant i tot el seu patrimoni. De mica en mica, només va quedar al monestir un sol monjo, el germà porter Carles Areso. Ell va ser, precisament, el que va demanar al jove Màrius que amagués diversos tresors: «un dia em va donar una caixa llarga amb un Crist de marfil, una arqueta de plata i un llibre molt maco», recorda, «i primer ho vam amagar als jardins de Montserrat». Un altre dia, en plena nit, el jove va agafar els objectes amagats i els va carregar al portapaquets de la bicicleta: «eren les 5 i ja ho tenia tot a punt per baixar a Castellolí quan vaig veure un cotxe que pujava cap a Montserrat. Vaig haver d' esperar que pugés i tornés a baixar per quedar tranquil i, després, ja vaig poder baixar corrents fins a casa». Aquesta va ser la primera vegada que en Màrius va arriscar la vida. «Quina por! Ara no ho faria pas, però llavors tenia 18 anys...», comenta. Al cap d' uns dies la va tornar a arriscar, quan va tornar amb el seu pare amb el carro i el cavall a buscar més peces per amagar-les a casa seva, en sacs de carbonissa. Passat el perill, el germà Carles Areso va anar a buscar el tresor amagat i, com a mostra de gratitud, va regalar a en Màrius un quadre de la Verge de Montserrat.

L'historiador Anscari Mundó atribueix a Miquel Àngel el Crist de l'alta major de Montserrat

L'historiador Anscari Mundó, en la presentació del seu llibre llibre Un Santcrist d’ivori de Miquel Àngel Buonarroti? el passat 25 de maig a l'Institut d'Estudis Catalans, atribueix a Miguel Angel Buonarroti l'autoria del Crist que des de 1958 presideix l'altar més gran de la basílica de l'abadia de Montserrat, que, segons la seva opinió, seria una obra de joventut de l'artista florentí realitzada poc abans d'esculpir La Pietat. Mundó (Barcelona, 1923), monjo de Montserrat entre 1939 i 1967 i catedràtic de Paleografia, Diplomàtica i Codicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, sosté «amb totes les precaucions» que el Crist de marfil de Montserrat es tractaria d'una obra de joventut de Miquel Angel, realitzada entre 1497 i 1498.

L'historiador barceloní creu que «l'escultor italià hauria recorregut al mateix jove com a model de Jesús expirant a la creu i de Jesús jacent en el si de la Verge». Argumenta que «la tècnica d'elaboració, detalladíssima, del Crist de Montserrat només és concebible a les mans del més gran artista polifacètic del Renaixement».

Mundó ha afirmat que el Crist de Montserrat segueix l'estil Miquel Àngel a «la musculatura, els peus, les ungles, les cabells i el pentinat», detalls que, segons la seva opinió, «són exactament iguals que els de La Pietat». I les similituds entre la Pietat i el Crist no es queden en aquests detalls, perquè considera que el drap que tapa l'escultura del Crist de Montserrat és igual que el de La Pietat, i això per a Mundó significa «una firma d'autor».

Més informació sobre la presentació del llibre: www.iecat.net/butlleti/89/actualitat.htm#0

Ressò a la premsa: www.iecat.net/butlleti/pdf/89_butlleti_Recull_santcrist.pdf